EDUCAR EN ALTRES REALITATS

Estem a dos mesos i mig d’entregar el treball. Les preguntes que ara mateix ronden pel cap a tots els alumnes de 2n de batxillerat són: Aconseguiré acabar el treball de recerca a temps? Podré viure un Nadal en pau i tranquil·litat? Podré compaginar els exàmens, els deures, el treball de recerca, les activitats...? Aprovaré el treball de recerca? El porto prou avançat el treball?

I com aquestes, milers d’inquietuds més. I paral·lelament a aquestes preguntes et maleeixes a tu mateix perquè no has avançat prou el treball a l’estiu, perquè ara vas “ de puto cul”, perquè no tens tots la informació que hauries de tenir, perquè queden dos mesos per entregar el treball...

En resum, que actualment, no puc, i segur que no sóc l’única, anar per exemple de festa, a fer el toc, al cine... sense tenir la mala consciència de que “ara, Laura hauries d’estar fent treball de recerca”.

Realment estic preocupada. Em queda força feina per fer, i poc temps. El que em preocupa més és que no he aconseguit tota la informació que necessito, la informació bàsica per a assolir un dels objectius que m’he proposat. També em preocupa el tema de les entrevistes i la informació desigual, ja que m’és i m’ha sigut molt més fàcil buscar i trobar informació de Nicaragua. Per anar bé, la informació del Senegal l’hauria d’igualar a la de Nicaragua.

El que també em molesta és que el meu treball se n’ha anat molt dels marges que jo vaig pautar, o sigui dels objectius del treball. Crec que vaig voler ser molt ambiciosa a l’hora de redactar el guió.

Bé, només espero i desitjo que surti el millor possible!

El diumenge 19 d’octubre vaig tenir l’oportunitat, després de molts entrebancs, de quedar amb en Jordi Roig per anar a la Marca de l’Ham, un barri senegalès de Figueres.

Resulta que l’Eugènia em va passar el contacte d’en Jordi Roig perquè havia estat a Nicaragua. A l’estiu em vaig posar en contacte amb ell per quedar un dia per trobar-nos. Degut a que l’agost és un mes boig, no vam trobar cap dia per poder-nos trobar. Al setembre, un cop aposentats altre cop a la rutina, el vaig tornar a trucar. Vam quedar per un diumenge a la tarda a Figueres. Degut a malentesos i falta comunicació entre ell i jo vam anar anul·lant la nostra trobada fins que finalment vam poder quedar el diumenge passat.

El viatge d’anada va ser tota una aventura. El bus cap a Girona va passar tard, gairebé perdo el tren degut al retard del bus... Finalment vaig poder arribar a Figueres a l’hora acordada. Allà m’esperava en Jordi Roig.

Jordi Roig és de l’Empordà. Ha estat a Nicaragua concretament a Palacagüina com a brigadista. És professor d’institut. Ha estudiat història. Actualment fa 3rs i 4ts d’ESO a l’Institut de Llançà.

Llavors em va explicar què era exactament la Marca de l’Ham. Aquest és un barri de Figueres que actualment no hi viu cap català. La majoria són senegalesos però també s’hi troben alguns andalusos, marroquins... (tota varietat d’immigrants). Em va ensenyar una mica la barriada. Pel que veia i el que em va explicar, ho vaig associar una mica amb el carrer de la fàbrica ( la colònia Burés) d’Anglès. Quan tu et passejaves pel carrer semblava ben bé que estiguessis al Senegal. Estava farcit de senegalesos, vestits amb les seves túniques típiques i fent la vida d’un diumenge a la tarda: els homes a la plaça xerrant, els nens jugant a futbol amb els sabates fent de porteria, les nenes saltant al pincet... Això sí, no es veia cap dona fora el carrer.

Em va sobtar també perquè els cartells dels supermercats, els bars, les perruqueries... tot estava en francès.

Llavors vam entrar a un locutori, allà era on havíem quedat amb l’amo del local. Aquest locutori era actualment ( a part de locutori) el centre de reunions ( com l’hotel d’entitats aquí) dels senegalesos. Allà s’hi trobaven cada dia, feien reunions, jugaven, xerraven.. era el seu centre d’oci. Aquesta associació de senegalesos es deia “Kawral Fula”. Aquest nom ve de “Kawral” que significa unió en la llengua fula, i “fula” que és la llengua de l’ètnia que ells són, els fuls.

Ens vam assentar doncs l’Amandila, el president de l’associació i amo del locutori, en Jordi Roig i jo i vam començar amb l’entrevista.

Em va agradar molt perquè van ser molts els senegalesos que en veure’ns allà es van ajuntar a la rotllana i van voler posar el seu gra de sorra al meu treball. Tots ells anaven donant opinions sobre les preguntes que jo els feia. Així doncs, en acabar l’entrevista, la nostra rotllana havia augmentat fins a 7 o 8 senegalesos.

Un cop acabada l’entrevista... Lauraaaaaaa!!! Despistadaaa!! T’has deixat la càmera de fotos a casa!

Sort en tenim de les noves tecnologies, ja que els vaig tirar una foto amb el mòbil!

Cal dir que aquesta entrevista va ser tot un èxit, no per la informació que em van donar, ja que després vaig comprovar que algunes bestieses havien dit, sinó sobretot per l’experiència d’haver estat a la Marca de l’Ham, d’haver conegut a en Jordi Roig, i d’haver compartit una bona estona la companyia senegalesa veient que s’interessaven pel tema i tenien ganes d’ajudar en el que fos possible.

Informació diversa...

Fa molts dies estava escoltant la ràdio i vaig sentir un programa, “Tot és possible” de Rac1. Es tractava de que tu exposaves un problema, dubte, inquietud... i els del programa, amb tots els seus professionals i les trucades de la gent, et donaven consells, et donaven informació, dades...

Així doncs no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig posar en contacte amb el programa. Vaig explicar-los que estava fent un treball d’investigació sobre l’educació a diferents països i els vaig dir que necessitava contactes, gent amb experiència que em pogués ajudar a respondre enquestes i sobretot que senegalesos i/o nicaragüencs que m’expliquessin la seva experiència.

Ha passat més d’un més i ningú ha dit res... El programa no ha contestat, no ha dit ni piu.

Deu fer cosa de dos mesos, veient la irònica participació que havia rebut dels consolats i les embaixades, vaig decidir tornar a enviar una carta al consolat de Nicaragua per veure si feien cas, ja que havia compartit amb ell una trobada d’agermanament d’Arbúcies-Palacagüina. Li vaig escriure que jo l’any passat havia estat brigadista i cooperant amb la mateixa associació. Vaig enviar la carta certificada i amb avís de rebut. Al cap de cert temps, la carta va aparèixer a la meva bústia, el cònsol me l’havia retornat... Així doncs, vaig decidir deixar estar el tema consulats i embaixades i espavilar-me jo sola a buscar informació i no insistir més.

Durant l’agost, m’he pres quinze dies de descans del treball de recerca ja que no he estat per aquí. Ara, he començat a posar-me intensament amb el treball, esperant acabar-lo ben aviat i no estressar-me gens!

Joan Colomer, de 54 anys és professor d’Educació Social de L’Universitat de Girona. És de Girona. Fou el cofundador de l’Escola d’adults de Salt i ha estat viatjant a Nicaragua varis cops i al Senegal, tractant temes ben comuns com el de l’educació.

Ahir vaig tenir la sort de poder compartir uns moments amb aquest senyor. Em va donar molta informació sobre els dos països, em va explicar curiositats, anècdotes i sobretot em va donar molt ànims per tirar endavant el meu projecte.

Li vaig fer una entrevista la qual me la va contestar amb moltes ganes.

Avui mateix m’he trobat amb en Sebas Parra, home que està en contacte amb Nicaragua i sobretot amb el tema de l’alfabetització. Ja hi vaig quedar ara deu fer cosa de 3 mesos. Li vaig exposar el meu treball, em va donar molts llibres i informació... Avui doncs, ens hem trobat per fer-li una enquesta, ja que aquell dia, el temps ens va volar i no vam tenir temps. Així doncs, després de buscar i buscar durant estona el lloc de la cita, he arribat a temps i hem pogut realitzar l’entrevista al peu de la lletra.

Cal dir que tant l’enquesta d’ahir com la d’avui han estat molt profitoses i útils pel treball.

Fa cosa d’una setmana, vaig tenir l’oportunitat de quedar amb en Jordi Planas, un home que des de petit s’ha obert i mogut per temes solidaris i sense ànim de lucre. Ha estat dins l’escoltisme, en associacions, sindicats, partits polítics.... Fou el president de Justícia i Pau de Girona. Va ser el cofundador de la coordinadora d’ONG solidàries i del Fons Català de Cooperació.

Actualment i des de fa temps coordina la campanya d’educació popular en el marc de l’Agenda Llatinoamericana mundial.

Amb ell, més que recollir informació sobre Nicaragua, que ja en tinc suficient, em vaig centrar en fer-li una enquesta. Em va explicar, detall a detall i amb moltes ganes, tot el que sabia i jo anava apuntant tot el que ell em deia.

Així doncs, va ser una trobada molt profitosa, tan per a ell com per a mi!

Actualment estic dubtosa... Sóc conscient que m’he posat un repte difícil i complicat. No sé fins a quin punt he arribat a pensar que val més prevenir que curar i per tan em ronda pel cap canviar completament el treball ( sempre em pregunto: i si no obtinc resposta de les enquestes què?)

El resultat d’aquest treball depèn de moltes persones i cal, perquè surti bé, que participin i no siguin passives. Jo puc arribar fins a un punt, però a partir d’aquest, deixo el treball a les mans dels nicaragüencs i els senegalesos. La mentalitat que ells tenen és molt diferent que la nostra. Ells prioritzen una sèrie de coses i nosaltres unes altres.

Crec, i en vistes del que ja he vist, que em serà difícil treure’n contesta de les entrevistes que he enviat a Nicaragua i al Senegal, però sé que ho aconseguiré, ja que voler és poder.

Una altra preocupació és el tema de la informació i els contactes. Veig que de Nicaragua tinc molta informació i moltes persones per ajudar-me. Del Senegal, escassejo... Em fa por doncs que l’apartat del Senegal em quedi pobra i la de Nicaragua sigui més que suficient...

Josep Miquel Palaudàries, professor d’educació social de la UdG.

Un dels pocs que també em contestà el correu interessant-se pel meu treball.

Quan li vaig explicar en què consistia el meu treball esbufegà i digué:

- Laura, això que m’estàs dient és un tema molt complicat. Una cosa és buscar informació sobre aquests països i l’altre és voler fer una comparació sobre l’educació, utilitzant per aconseguir l’objectiu, persones natives dels països treballats.

Aquí em vaig quedar de pedra. Ho havia pensat, sabia que la seva noció del temps i la importància que ells donaven a les coses no era la mateixa que la nostra. Des d’un bon començament sabia que seria difícil però vaig pensar que voler és poder i per tant vaig seguir endavant amb el projecte. Ell però em desanimà una mica, diguem que em féu tocar de peus a terra. Una cosa és que ho pensés jo i l’altre és que m’ho digués una persona experta en el tema ja que molts alumnes seus havien fet treballs sobre sistemes educatius de països subdesenvolupats i no havien acabat de sortir bé... Em va acabar dient:

- Laura, que sàpigues que una retirada a temps sempre és una victòria.

Tot i així, em donà fons d’informació molt útils pel treball i em donà un número de telèfon d’una noia senegalesa, la Dalanda, que viu aquí i és alumna seva. Els seus pares estan posats amb el tema d’educació al Senegal. Desgraciadament, quan vaig trucar per contactar amb ella s’havia canviat de número de mòbil...

El dissabte passat, vaig poder assistir a la celebració i presentació de la 24a brigada de l’agermanament SOARPAL (Solidaritat Arbúcies- Palacagüina) que aquest agost aniran com a cooperants i brigadistes a Nicaragua. Dies abans m’havia estat preparant i imprimint tota una sèrie d’enquestes per donar-los als brigadistes perquè me les contestessin un cop haguéssin tornat de Nicaragua. També havia preparat enquestes per donar-los a ells i que les repartissin a les famílies “nicas” corresponents i les retornessin amb ells a la tornada a Catalunya. Amb l’estrés de la preparació de la festa, la il.lusió de veure tots els brigadistes que havien estat cooperant amb mi l’any passat a Nicaragua, i la cara de preocupats que feien els actuals brigadistes per marxar, no vaig fer els deures que tenia preparats...

També tenia pensat parlar directament amb el cònsul de Nicaragua, ja que va venir a la celebració. Finalment però, no vaig trobar-ho oportú i ara he escrit una carta explicant que he estat brigadista amb l’agermanament del qual l’altre dia ell va estar i que jo també hi era però no vaig trobar el moment adequat per dirigir-me amb ell. (a veure si així em fa més cas)

El que sí que vaig fer és parlar amb gent de SOARPAL i donar-los l’enquesta perquè la contestin.

Aquesta setmana m’arribaré a Arbúcies a fer els deures que l’altre dia no vaig fer...

Fa dos caps de setmana, a Salt feien la diada del Senegal, amb tot de tallers, torneigs, danses, menjars... típics del Senegal. Per motius personals no hi vaig poder assistir.